Proemi (Ab Jove). De Júpiter prenguem el primer començament de les Muses: és ell qui més que ningú és als llavis dels homes, ell que amb gran poder omple les cruïlles, les assemblees dels homes, el mar profund i els ports del mar. De Júpiter gaudim tots, i tots el necessitem. Som de la seva nissaga; i ell, amb auguri propici, ens mostra el camí amb la seva mà dreta i empeny el poble al seu treball, perquè vetlli per la vida: quan la terra és més adient a l’aixada o als bous, ens ho adverteix, i en quin temps convé o sembrar, o ruixar amb aigua les plantes posades als planters. Ell mateix ha fixat les llums en el gran firmament, cadascuna en el seu ordre, i, previsor per a tot l’any, ens donà els astres, que ens adverteixen a quina hora cada cosa escau de fer-se, perquè tot neixi segons llei certa. Així doncs, el mateix és aplacat primer, i el mateix darrer. Gran pare, gran acreixement per als mortals, descendència més antiga, i abans que res, dolces Muses, sigueu-me tots saludats alhora, i mentre canto els astres, si el dret i la llei divina ho permeten, porteu a terme un llarg cant.

Les Óssen (Arcti). Tots els altres cossos celestes llisquen amb moviment veloç, portats amb el cel alhora, nits i dies: però l’eix roman immòbil i no muda mai el seu lloc; sosté la terra equilibrada amb pes igual; i al seu voltant gira el cel amb gran remolí. El punt extrem de cadascun dels dos golfos s’anomena el pol; d’aquests dos l’un no es veu, l’altre, vers el nord, s’enlaira fins als confins superiors de l’Oceà. A aquest l’envolten les Óssen, cèlebres amb el nom del Carro, que els nostres solen anomenar els Set Bous de llaurar. El cap de l’una esguarda l’esquena flamejant de l’altra, i l’esfera giratòria les arrossega per torn, doblegades sobre les seves pròpies espatlles. De Creta, si és lícit creure-ho, vingueren a les lluents fortaleses del cel, deixant la seva llar. Júpiter ho volgué així, ell que, mentre infant jugava sota les herbes oloroses, posaren a la grata cova de Dicte, prop del mont Ideu, i nodriren tot un any sencer, mentre els Coribants dicteus enganyaven Saturn. D’aquestes dues, l’una entre els grecs s’anomena Cinosura; l’altra es diu que és Hèlice, que mostra als aqueus en el mar cap on cal girar la nau; però és en Hèlice que confien els fenicis que solquen l’alta mar de nit. Però aquella primera resplendeix més, guarnida de més estrelles, i àmpliament i tot seguit es veu des de la caiguda de la nit. Aquesta altra és petita; però per als mariners hi ha profit en ella: car gira en curt recorregut per la seva òrbita interior, i mostra els signes més certs als mariners de Sidó.

El Drac (Draco). Entre elles, com un riu de corrent impetuós, el torb Drac repta per sota, i, recargolant-se per damunt, formant plecs corbats del seu cos, que toquen els gossos del corrent àrtic, ells mateixos lliures de les aigües. Però Hèlice és cenyida per la filera de la seva cua extrema; allà on és el plec de l’espiral, hi ha el cap de l’óssa Cinosura: ella, però, el toca amb els peus, des del cim del cap fins al costat. Aquí la Serp gira de nou en el seu curs retrògrad. No tan sols una estrella llueix i orna el seu cap; ans les temples són marcades amb doble resplendor, i dels ulls ferotges flamegen dues llums ardents, i el mentó llueix amb una única estrella radiant; amb el cap acotat i tombat enrere sobre el coll arrodonit, diries que clava l’esguard en la cua de l’óssa major. Les parts extremes del cap es giren vers la dreta de la cua. Aquí el cap s’abaixa una mica i s’amaga de sobte, allà on l’ort i la posta es barregen en un sol lloc.

L’Agenollat (Engonasin / Hercules). Tot a prop, com la imatge cansada d’un home que es plany, gira una figura: ningú no podria dir-te amb certesa qui és, ni de quin treball està fatigada; tanmateix l’anomenen Engonasin, perquè és portada recolzada sobre els seus genolls. Amb ambdues mans s’estén vers indrets oposats, i s’eixampla sobre les espatlles amb els braços tibats, i sobre la cara de la Serp, que respira foc per les fosses nasals buides, hi posa l’empremta del peu dret.

La Corona (Corona). Aquí és posada aquella Corona amb resplendor exquisida. Aquesta, Bacus, testimoniant el seu amor per Ariadna, la portà al cel, allà on s’obre l’esquena de l’Agenollat. Al costat de les seves espatlles hi ha la garlanda. Prop del cap del Serpentari,

El Serpentari (Ophiuchus). a qui els grecs anomenen amb el clar nom d’Ofiüc, és el cap d’aquell; i des del cim mateix del cap de l’Agenollat coneixeràs ben fàcilment les estrelles lluents de l’altre. Sobre les seves dues espatlles sembla fixada una estrella centellejant, de tal aspecte i de tal esclat, que llueix com la lluna resplendeix quan brilla amb plena llum. No és igual el vigor de les seves dues mans, encara que no els manqui cap esclat, ni el seu volum sigui el més petit; tanmateix llur resplendor és tènue, amb llum vastament dispersa. Amb el doble pressió de les palmes reté la Serp, i ell mateix resta lligat per ella amb tot el seu cos; car la Serp cenyeix la cintura de l’home sota el pit. Ell, però, posa les seves petjades, recolzant-se amb feixuguesa, i prem amb els peus els ulls i el pit de l’Escorpí. Amb la pressió de la seva dreta, s’alça la Corona; però pel costat esquerre la garlanda minoica toca el capdamunt de la seva galta.

Les Pinces (Chelae). Sota el seu plec cercaràs les Pinces, de cos immens, que tanmateix no llancen gran esclat en proporció a llur massa.

El Guardià de l’Óssa (Arctophylax / Bootes). A la mateixa Hèlice la segueix una figura no diferent d’un pastor, el Guardià de l’Óssa, que vulgarment s’anomena Boier, perquè empeny l’Óssa davant seu, com el timó junyit a un carro. Clar és, i sota el pit sembla fixada una estrella, centellejant de raigs, amb el clar nom d’Arctur.

La Verge (Virgo). Aquí, sota els peus del Boier, es presenta, posada per a si mateixa, la Verge, que sosté la lluent espiga, amb cos resplendent. Sia que el seu pare és Astreu, qui es diu que és també pare de les constel·lacions i de les estrelles, sia qualsevol altre, que sigui propícia: això és el que vulgarment s’explica. Astrea habità en altre temps la terra, deixant el cel, i no menyspreà les assemblees dels homes d’altres temps, ni tampoc no tingué per indigne de visitar les reunions de les dones; exempta de la mort, s’establí, barrejada entre la raça mortal, gaudint del nom de Justícia; i als ancians, reunits, sia al gran Fòrum, sia a la plaça àmpliament oberta, els dictava amb zel les lleis civils per als pobles. Encara no hi havia cap mal litigi, ni discòrdia coneguda, ni cap sedició feroç havia enfollit la multitud voluble, ni els mars salvatges havien sentit la pressió de quilles audaces; ans solcant la terra amb la rella estirada pels bous, preferien viure, contents amb un cultiu modest, proveint la deessa els justos de tot amb el seu corn ple. Així restà, mentre la raça d’or restà en les terres sagrades. Però del metall de la plata no es complagué massa; i amb els costums canviats, també la seva voluntat canvià abans, i rarament uní la seva divinitat a la raça pitjor. Sola, davallant dels muntanyes roncs, anava vers la nit, sense afalagar ningú amb tendres paraules. Però tan bon punt arribava a les grans ciutats dels homes, així venjava els crims malvats amb paraules esfereïdores: «No em digno d’ara endavant de mostrar-me a la vostra vista, oh descendència degenerada, ara altra prole de la prole primera, i tindreu encara néts més degenerats, una vegada i una altra. Aleshores amenacen guerres ferotges sobre la raça humana, i matances nefandes us pengen al damunt, i la culpa serà seguida pel seu propi càstig com a company.» Així parlà, i deixà els pobles, que encara tenien els rostres fixats en ella, i se n’anà cap a les muntanyes i els llocs sense camí dels boscos. Aquesta edat deixà la vida, i abandonà la seva descendència. Aleshores, en veritat, la raça de ferro sorgí de sobte, i fou la primera a gosar forjar la funesta espasa, i a tastar amb la mà el jònec vençut i domat. Aleshores la deessa, que avorria la raça mortal, volà cap a les altures, i s’establí en el regne de Júpiter, en una part del cel; li fou assignat un lloc il·lustre, allà on, en nit serena, la Verge brilla ben visible, veïna del Boier. Sobre ella es giren les seves dues espatlles, i l’ala

El Veremador (Praevindemiator / Protrygeter). a la dreta, anomenada amb el grec nom de Protrigeter, una estrella centellejant, de tal aspecte i de tal esclat com la que gira sota la cua de l’óssa immensa. Aquella, certament, flameja; però també per a aquesta Verge hi ha més estrelles ardents, que podràs trobar amb poc esforç. Car ja davant dels seus peus, marcada amb gran resplendor, llueix una estrella; després la primera puja per les espatlles, l’altra pels lloms. La tercera estén la seva llum sota la cua, vers el genoll mateix. Però les altres centellegen escampades ací i allà, sense nom.

Els Bessons (Gemini). Però els Bessons, nascuts, els veuràs sota el cap de l’Óssa: posat sota llur mig hi ha el Cranc, i pels peus és retingut el gran Lleó, brandant la flama tremolosa del seu cos. Aquí el camí de Febus desplega els seus ardors més alts: aleshores no apareix cap espiga pels guarets conreats; i al començament mateix del sol pel blau del cel, amb aquest moviment del radiant, els vents etesis cap a les aigües del pont s’abaten amassats, i bufen amb llarg buf. Aleshores no m’agradaria un rem que una barca pobra necessita, sinó una prou ampla, i amb el timó dret avinent al vent.

L’Auriga (Erichthonius / Auriga). Si desitges conèixer l’Auriga i les estrelles de l’Auriga, i alguna fama de la Cabra ha arribat a les teves orelles, i dels Cabridets alhora, les dues llums dels quals els homes veuen sovint enmig del mar irat, allà on els cadàvers són llançats: trobaràs l’Auriga, immens; amb tot el seu cos és portat, ocult sota la part esquerra dels Bessons. Davant del seu cap l’esguarda la ferotge Hèlice. Però la clara Cabra ocupa la seva espatlla esquerra; es creu que ella donà en altre temps les mamelles a alletar el Tronant encara petit; els servidors de Júpiter l’anomenaren la cabra olènia. Però aquesta és dotada d’un signe gran i il·lustre. Davant d’ella els Cabridets llancen un foc exigu als mortals, a les mans de l’Auriga; i, seguint la seva petjada, el Brau cornut s’aguanta recolzat amb el seu cos vigorós, que podries reconèixer per no difícil raonament.

El Brau (Taurus). Car a ell l’ornen estrelles que no necessiten cap signe portat de fora, que figuren el seu cap viu a banda i banda, escampant les seves llums famoses per tot el seu front. Aquestes estrelles els grecs solien anomenar-les les Híades. Però el peu dret de l’Auriga i la banya esquerra del Brau centellegen amb un sol foc, i tots dos són portats alhora. Però el bou, anant l’Auriga al davant, cerca el vast Oceà, tot i que tanmateix s’alcen alhora de les plàcides ones del mar.

Cefeu (Cepheus). A més, la casa antiquíssima de Cefeu, fill de Iasos, és coneguda per les seves pròpies dissorts, la qual Júpiter, autor de la nissaga, posà de sobte entre els astres esplèndids. Car ell mateix es gira a l’esquena de l’Óssa Cinosura, el fill de Iasos, estenent els braços amb les palmes obertes; i des de la cua extrema de l’Óssa una mida separa cadascun dels peus, tant com un peu dista de l’altre peu.

Cassiepea (Cassiepea). Però si apartes una mica els teus ulls del bald de Cefeu, girant-los vers les primeres files del Drac ferotge, aquí serà ella, que no podries veure amb lluna plena, obscura en l’aspecte de les seves estrelles, Cassiepea. Car no són denses les seves estrelles, ni constel·lacions unides componen de llurs focs diversos un foc eminent: ans com la balda tanca les portes assegurades amb el ferrolla posat al batent d’una porta de dos fulls, així també a ella aquestes estrelles, posades per separat, li donen figura, cadascuna a part; i ella mateixa s’estén amb els braços oberts, no altrament que qui es compadeix de la sort injusta d’una filla.

Andròmeda (Andromeda). Car tot a prop d’ella, amb cos resplendent, gira Andròmeda, fugint trista l’esguard de la seva mare: cercar-la de nit no demana cap treball ansiós; tan clar és el seu cap, amb tan gran estrella flamegen ambdues espatlles, i els peus de dalt, i els vestits que flueixen. També ella estén els braços vers diferents bandes, i, com abans, així ara en el gran firmament les cadenes no alleugen les seves palmes, cansades de la dura càrrega.

El Cavall (Equus / Pegasus). Vora ella aquell Cavall, brandant la crinera amb esclat centellejant, toca el capdamunt del seu cap amb el ventre, i una estrella, unint-los, reté les dues figures amb llum comuna, desitjant nuar dels astres un nus etern. Però el costat i les espatlles del poltre els pinten tres estrelles, estrelles que disten entre si a igual distància, d’esclat eximi, a les quals no iguala ni l’alt cap, ni el llarg coll; però la darrera de la galta flamejant, una estrella, no cedeix a aquestes altres quatre en esclat, resplendint ella mateixa enmig de les estrelles lluents. Aquí no és, certament, un quadrúpede, sinó que fins a mig ventre mostra ben visible, el venerable corser, el seu rostre. Hi ha fama que en altre temps, prop dels cims alts de l’Helicó, ens donà el licor d’Hipocrene. Aleshores encara no s’havien humitejat les verdors del mont Aoni amb el fecund líquid: tan bon punt el primer casc del generós poltre colpí la terra, alhora brollà una font immensa, d’on els primers boiers l’anomenaren la font cavallina. Aquella, degotant de les roques, rega els camps, terra de Tèspies, els teus; però el Cavall, per tan gran do, orna els lluents santuaris íntims del gran cel.

L’Àries (Aries). Després s’aferra l’Àries amb les banyes retorçades. Aquell, certament, agitat eternament en llargues òrbites, no corre més lentament que el signe de l’Óssa Cinosura, llangorós i obscur tanmateix, com si la lluna embotís el tall de la flama, gira prop del cinyell d’Andròmeda. De prop la pots reconèixer, recolzada sota ella: car frega la part mitjana del cel, com abans aquelles Pinces, i el pit allà on es veu el d’Orió.

El Triangle (Deltoton). I a prop veuràs un petit signe, sota el clar pit d’Andròmeda, que els grecs solen anomenar Deltoton, perquè la figura llueix en la mateixa forma que llur lletra. Car en ella es presenta cada costat, traçat amb igual longitud; però no el tercer costat, car és menor que els altres, i tanmateix llueix famós, amb estrelles llargament denses.

Els Peixos (Pisces). Una mica més baix és l’Àries, i més inclinat vers el buf del Sud; i encara més vehementment que ell, els Peixos, dels quals l’un llisca una mica al davant, i més és tocat per les ales esfereïdores de l’Aquiló. I de llurs cues, com cadenes de bronze, llargament girades en sentit divergent, repten per les llums, i a la fi s’aferren juntes en una sola estrella, que els Antics solien anomenar el Nus Celest.

Perseu (Perseus). Si continues cercant des de l’espatlla esquerra d’Andròmeda, podràs reconèixer el Peix posat damunt d’ella; nascut dels seus peus veuràs Perseu, fill del summe Júpiter, peus que Perseu reté a les espatlles, amb el cos fix, quan els bufs colpegen des de la regió més alta de l’Aquiló. Aquest estén la mà dreta vers el seient de Cassiepea, i els peus separats, lligats amb sandàlies adients, com si, cobert de pols, hagués lliscat de sobte de la terra, es porta com a viatger cap al cel, sota el gran cimbori.

Les Plèiades (Vergiliae). Però prop del genoll esquerre, situades per totes bandes, veuràs les petites Plèiades amb llur tènue llum. Aquestes set són anomenades vulgarment, segons antic costum, estrelles, però en veritat se’n veuen sis, petites pertot. Però no convé pensar que se n’hagi perdut una; ans en va, temeràriament, sense cap raó, la multitud les diu set, com establiren els antics poetes, els qui les dignifiquen totes amb un nom per a l’eternitat: Alcíone, i Mèrope, Cèleno, i Tàigete, Electra, i Estèrope, alhora la santíssima Maia. Aquestes llueixen tènues, lliscant amb poca llum: però el nom del signe és gran, i és anomenat famós, perquè anuncia tant el començament de l’estiu, com després, obrint l’ort del temps hivernal, adverteix els mortals que confiïn les llavors a la terra.

La Lira (Lyra). Després es veu la Lira, posada lleugera i corbada; la que Mercuri, es diu, en altre temps amb les seves petites mans fabricà al bressol i col·locà en seient elevat; la qual, havent lliscat avall, s’establí vora el genoll esquerre de l’Agenollat, i s’aferrà entre el genoll doblegat de l’Agenollat i el cap de l’Ocell.

El Cigne (Cycnus). Car hi ha l’Ocell, l’alada au, que vola sota l’ample sostre del cel i, lliscant, talla l’aire amb les seves dues ales. Una part d’ella és obscura, i mancada de llum; l’altra crema amb llums ni petites ni clares, sinó que llança una llum mitjana, brandant-la del seu cos. La seva ala dreta delera fregar la palma dreta de Cefeu; i ja s’ha doblegat de sobte el casc impetuós del fort Cavall, prop de l’ala del seu cos alat.

El Cavall, el Capricorn i l’Aquari (Equus). Però aquell Cavall mateix, mentre llisca, és retingut per ambdós Peixos; el seu coll és amanyagat a la dreta per l’Aquari. Més tard visita les postes de la terra la força del Cavall que el fred Capricorn, que esbufega gelat fred del seu fort cos, el gran Capricorn cobert de pèl en la seva òrbita; a qui, quan el Tità l’ha vestit amb llum contínua, doblegant la seva carrossa la fa girar en el temps hivernal. Guarda’t de gosar confiar-te al mar en aquest mes: car el tram diürn lliscarà en no gran longitud; la nit hivernal no rodolarà en ràpid recorregut; la humida aurora no es mostrarà més de pressa als teus laments, missatgera del clar sol. Però l’Auster colpejarà el mar amb forces vigoroses; aleshores el cos esquerdat serà sacsejat per un fred tremolós. I tanmateix els anys llisquen ara durant tot el temps, i no cedeixen a cap dels signes, ni eviten els bufs, ni temen les ones canes amb llur murmuri amenaçador. Però els mariners, semblants a les fotges i al corb marí que neda, llançant els ulls ansiosos per tot el pont, cerquen en va les ribes que enlloc no els obeeixen, mentre una tènue post els separa del negre Orc.

El Sagitari (Sagittarius). I també en el mes de més amunt, quan es recorre la nau i el mar, quan el Sagitari sosté l’òrbita del sol, no pensis que amenacin perills gaire més lleugers, i, caut, retira la popa abans de les negres tenebres. Car ja de prop la llum és present per breu temps. Els mariners podran conèixer per endavant aquest signe en venir: car estant la nit prop de caure, serà lícit de veure com l’Escorpí, mostrant-se, s’alça amunt, arrossegant darrere seu l’Arc doblegat per la força del seu cos. Però l’Escorpí no va gaire al davant; tanmateix surt primer de les ones. Ara amunt veuràs que hi ha el cap de l’Óssa menor, i es gira més dret vers l’òrbita més alta. Aleshores Orió ja amaga tot el seu cos prop del final de la nit, i Cefeu s’amaga profundament fins als lloms, empès des de la palma vers les ombres.

La Fletxa (Sagitta). Aquí jeu, sense arquer, una sola Fletxa lluent, prop de la qual gira l’Ocell de ploma brillant; i és doblegada una mica més vers les aures de l’Aquiló.

L’Àguila (Aquila). Però vora ella es porta l’Àguila amb cos ardent, amanyagant l’èter ignífer amb les ales tremoloses, no amb cos massa immens, però mostra als mariners afligits un signe greu, pertorbant els mars.

El Dofí (Delphinus). Aleshores, prop de les banyes del gran Capricorn, jeu el corbat Dofí, il·luminat amb no excessiu esclat; llevat de les quàdruples estrelles posades al seu front, que un sol interval separa en parelles: la resta de la seva part, ampla, repta amb tènue llum. Aquelles llums que brillen de la seva boca lluent, estan posades entre les parts fredes vers l’Aquiló, i entre l’espai i les petjades del sol joiós. Però la part inferior del Dofí sembla escampada entre el camí del sol i alhora els bufs del vent, allà on irromp amb força el buf més alt de l’Auster.

Orió (Orion). Tot seguit Orió, recolzant-se amb el cos oblic, ocupa les parts inferiors del ferotge Brau. Qui, esguardant cap al cel en nit serena, no l’hagi vist àmpliament estès, difícilment, en veritat, podrà esperar de poder conèixer els altres signes.

El Ca (Canis / Sirius). Car sota els seus peus llueix amb roent llum aquell Ca ardent, resplendint amb la llum de les seves estrelles. Un ventre obscur el cobreix sota el pit; i, respirant flama de tot el seu cos rabiós, irromp amb forts bufs els focs portadors de calor. Tota ardor és llançada vers els mortals, centellejant de la seva boca: els grecs l’anomenen amb el famós nom de Sírius. Quan aquest Ca s’ha alçat, alhora amb el sol, fins als cims del cel, no permet als arbres, sota la cobertura de les fulles, de retenir en va llurs fruits suspesos en l’aire. Car aquells les arrels dels quals la terra ha abraçat i pres, els amanyaga aquest Ca, augmentant llur vida, amb flama vital. Però aquells les arrels dels quals no poden fendre la terra, desnua les branques de fulles i els troncs d’escorça. També el sentim quan s’adreça vers les costes de ponent. Les altres estrelles són llangoroses per a marcar els seus membres.

La Llebre (Lepus). Vora ell, i sota els peus dels quals abans parlàrem, d’Orió, jeu la Llebre de peu lleuger. Aquesta fuig, tement els cops esfereïdors del morro agut, tremolosa: car el Ca segueix les seves petjades en curs hostil, empaitant-la de cap per avall, alçant-se ara per fi una mica, sense aturar mai el seu córrer amb cos infatigable.

La Nau (Argo). Però a la cua del Ca llisca reptant l’Argo, portant davant seu la popa girada, amb llum: no com les altres naus solen posar les proes al davant en l’alta mar, tallant els prats de Neptú amb l’esperó; sinó que girada enrere es porta pels indrets del cel. Com quan comencen a atènyer els ports segurs, els mariners giren la nau amb el seu gran pes, i arrosseguen la popa girada vers les ribes desitjades; així llisca la vella Argo, girada, per damunt de l’èter; i des de la proa fins a l’alt pal, sense llum, del pal fins a la popa, es veu amb clara llum. Aleshores el timó, brillant amb llum dispersa, toca les darreres petjades del clar Ca.

El Monstre marí (Pistrix / Cetus). Tot seguit, allunyat lluny i posat en lloc segur, el ferotge Monstre marí persegueix tanmateix, escorcollant, cercar Andròmeda, i, situat fins a les fortes aures de l’Aquiló, rastreja en el blau, limitat en les parts de l’Auster.

El Riu (Eridanus). A ella la cobreix l’Àries, i els Peixos amb el cos escatós, tocant ella amb el seu cos les ribes del Riu il·lustre. Car també l’Erídan veuràs posat en una part del cel, riu funest amb grans forces, que les germanes afligides de Faetont sovint esquitxaren amb llurs llàgrimes, cantant la seva mort amb veu planyívola. Aquesta Serp la podràs veure sota la planta esquerra d’Orió; i veuràs les llargues Lligadures, que retenen els Peixos, posades en la part de llurs cues, barrejades amb el riu, tornant enrere vers l’esquena del Monstre marí. Aquí són nuades per una sola estrella, que llança de si l’espina del Monstre marí, resplendint amb forta llum. Tot seguit moltes petites, amb tènue llum, es veuen escampades i disperses entre el Monstre marí, i totes les estrelles que la Llebre, tement la fiblada aguda, cobreix, i el timó. Per a aquestes ni nom ni forma certa sembla que els Antics hagin establert. Car aquelles que la natura ha polit amb clares estrelles, i ha pintat, distingint les formes amb llum diversa, aquelles aquell guardià dels astres les marcà amb raó, i assenyalà els signes celestes amb nom veritable. Però aquestes, que són escampades amb poca llum, estrelles de semblant aspecte i d’igual esclat, no pogué fer-nos-les clares amb figura coneguda.

El Peix Austral (Piscis Australis). Tot seguit gira el que solen anomenar el Peix Austral, més baix que el Capricorn, vers l’Auster, observant el Monstre marí, penjant lluny d’aquells altres Peixos.

L’Aquari (Aquarius). Però a prop veuràs, totes mancades de nom, entre el Monstre marí i el Peix que diguérem austral, estrelles escampades sota els peus del radiant Aquari. Vora elles l’Aquari aboca amb la dreta el corrent obscur, que llueix amb la minsa blancor de les seves estrelles. De moltes, tanmateix, aquestes dues llums brillen àmpliament: l’una es veurà sota els grans peus de l’Aquari; la que resta, davallada del fred corrent de la font, s’ha aferrat sota la cua espinosa del Monstre marí; aquestes tènues estrelles són anomenades amb el nom de les Aigües. Aquí en volen d’altres, clares amb poca llum, i entren sota les primeres petjades dels peus del gran Arquer, i, obscures, cedeixen sense nom.

L’Altar (Ara). Després veuràs, prop de la punta del centellejant Escorpí, l’Altar, que el buf de l’Auster amanyaga amb el seu alè, i que per breu temps travessa els llindars de dalt: car és posat lluny, en la part oposada a Arctur. A Arctur Júpiter li donà gran espai amunt; per a l’Altar li col·locà una petita òrbita en la part inferior. I tanmateix aquesta nit, visitant en el seu etern recorregut aquests indrets, donà signes als mariners que tots poguessin conèixer, compadint-se dels destins pertot temibles dels homes. Car quan veuràs, brillant sense núvols negres, l’Altar posat sota la regió mitjana del cel, de la part de dalt cobert d’obscura calitja, aleshores fuig, evitant l’Auster amb les seves vigoroses forces: el qual, si previsor l’has evitat, tota la teva arboradura curosament col·locada, lliscaràs segur per les ones. Però si un vent feixuc cau amb buf vehement, trencarà els alts pals amb llur roure ferm, de manera que res no pugui amanyagar les ferotges tempestes, si l’Altar no comença a foragitar el núvol opac de la part de l’Aquiló, i a esvair-lo amb aures sobtades.

El Centaure (Centaurus). Però si el Centaure té les espatlles enmig del cel, i ell mateix és portat cobert d’un núvol blavós, i vesteix l’Altar amb una tènue ombra, enfosquint-se, aleshores, a la posta dels signes, és de témer la força del Favoni. Però aquell Centaure, posat en alt seient, allà on l’Escorpí es porta, lluint clar, sota aquest, portant ell mateix al davant la seva part viril, cedeix, apressant-se a junyir les parts de Cavall sota les Pinces. Aquí, estenent la mà dreta cap allà on el vast quadrúpede és retingut, que ningú dels grecs ha dotat de nom cert, s’estén, i ferotge cedeix vers el lluent Altar.

L’Hidra (Hydra). Aquí s’aixeca de les parts inferiors l’Hidra, amb caiguda precipitada, serp de cos doblegat. Aquesta, girant el cap i els ulls vers l’esquena de l’Escorpí, i, entrant amb el si corbat sota les parts inferiors del Lleó, toca el Centaure, llisquívola, amb la cua relliscosa: i enmig del seu si resplendeix la lluent Copa: al seu extrem el Corb, lluent amb cos emplomat, hi pica amb el bec. I aquí, sota els Bessons mateixos, davant del Ca, hi ha el qui es porta amb el grec nom de Procíon. Aquests són els signes que tu, vetllant en el temps nocturn, i volent conèixer l’etern moviment del món, veuràs recórrer el cel en llur legítim curs. Car les cinc estrelles que solen lliscar per l’òrbita dels dotze Signes no poden ésser marcades per la mateixa raó; perquè les petjades que fan en el seu curs no són portades sempre desgastades pel mateix espai. Així prefereixen errar vagaroses pels núvols del cel, i mesurar llurs òrbites amb moviment divers. Aquestes formen els grans anys del llarg temps, quan tornen al mateix signe sota la cobertura del cel: els recorreguts complets de les quals jo ara no puc desplegar. Però aquestes, que sempre giren en òrbita certa, fixes, alhora exposaré als pobles, amb els grans cercles.

Els Cercles celestes (Circuli). Quatre cercles, que recorren el firmament amb llum eterna, són portats, portadors d’estrelles, conduint llurs signes, abraçant la terra, sostinguts sota la cobertura del cel: d’ells aprendràs les llums fugisseres dels anys, que es podran distingir, guarnides de signes densos. Després els grans cercles, amples amb gran llum, lligats entre si, i ajustats amb nusos celestes, en veuràs dos posats a igual distància de dos. Car si tu, coneixent el cel en el temps nocturn, quan cap núvol calitjós no ha esborrat les estrelles, ni la lluna ha vençut les estrelles amb plena llum, has vist reptar clarament un gran Cercle blanc: aquest és el marcat, el Lacti, que brilla amb blancor immensa. Aquest no teixeix cap òrbita contínua. Quatre altres són portats, lluint amb igual massa: però es diu que supera de molt els dos de dalt en extensió, i àmpliament recorre les cavernes del cel. D’aquests l’un es gira tocant les aures de l’Aquiló, cercant els rostres il·lustres dels Bessons; després, retenint en si el genoll ardent, porta ambdues espatlles de l’Auriga. A aquest el toca Perseu amb la cama esquerra i l’espatlla esquerra. Però és retingut pel costat dret d’Andròmeda; la seva mà esguarda vers el nord, el seu colze vers el sud. El Cavall hi posa els dos peus; i alhora l’alat Ocell hi posa el cap, i, amb el cos doblegat, l’esquena. El Serpentari s’hi recolza amb les espatlles. Ella, retirant-se, segueix el sud, la Verge, evitant-lo amb el seu cos. Però tota l’extensió la vestirà el gran Lleó, i el Cranc, lluint amb clara llum, en el qual, aturant-se, el Sol estiuenc gira el seu recorregut, distingint els seus cursos amb el cos al mig. Aquí tot és dividit pel mig: aquell altre té, sota les cobertures buides de les closques, llum dins i fora: però la força horrible del ferotge Lleó posseeix l’òrbita amb els seus pits vigorosos i el seu ventre. Si pots conèixer aquest cercle dividit en vuit parts, trobaràs que a l’òrbita de dalt en giren cinc a igual distància, i en resten tres parts, que la força inferior freqüenta en el temps nocturn. L’un és connectat al Cranc des de les aures de Bòreas; l’altre s’hi recolza per contra, des dels Austers inferiors. Dividint el mig, aquest talla sota el Capricorn, i els peus de l’Aquari que vessa el seu fred corrent, i la cua de la blavosa fera Monstre marí, i aquella brillant Llebre; després els peus del Ca, i alhora reté l’àmplia Nau d’Argos amb clara llum; i l’esquena del Centaure, i porta la punta de l’Escorpí: després posseeix l’arc fixat del Sagitari. Aquest, cedint des de les aures clarisonants de l’Aquiló vers l’Auster, toca per fi la roda ardent del Sol; des d’allà, doblegat en el temps hivernal, recobra els seus seients amunt. A aquest cercle li són atribuïdes cinc parts nocturnes, tres es diu que pertanyen a la llum de dalt. Entre aquests dos sembla retenir la part mitjana tan gran com serà el lluent cercle Lacti: en el qual, a la tardor, i altra vegada a la llum de primavera, el sol iguala l’extensió de la llum amb el temps de la nit. Retenint-lo l’Àries, llueix feblement amb tot el seu cos, i amb el genoll doblegat s’hi recolza el Brau immens. Orió és portat tocant-lo amb el seu clar pit. L’Hidra el reté amb el seu plec; la Copa i el Corb s’hi adhereixen, i unes poques estrelles de les Pinces: alhora hi ha els genolls del Serpentari, i el missatger alat del summe Júpiter hi prem; vora ell el Cavall el toca amb el cap, i amb la llum del coll. A aquests, separats a igual espai, els sosté l’eix, travessant pel mig des del cim més alt del cel. Però aquell quart Cercle, amb la seva clara llum, conté als seus extrems els cercles extrems, i alhora és tallat pel mig des de la seva part mitjana, i oblic es porta sota ells, lluint amb llum: de manera que ningú, a qui la doctíssima Pal·las amb la seva santa mà hagi donat ella mateixa l’hàbil art en els principis de l’ofici, no podria tornejar tan destrament les òrbites retorçades com són doblegades al cel per divina voluntat, cenyint la terra, ornant el món amb llum, retenint els astres sostinguts amb cimbori transversal. Aquests quatre giren tots amb el mateix moviment. Però aquell sol, oblicament entreteixit amb els tres cercles, sosté el seu recorregut tan amunt sobre les terres, com el Capricorn és separat en espai del Cranc; i sota les terres l’espai necessàriament ha d’ésser igual. I tan grans com els raigs que llancem de la nostra llum, amb els quals toquem aquesta corba òrbita del cel, sis parts tan grans podran ajustar-se sota ella, retenint a igual espai dos signes celestes cadascuna. A aquest els grecs l’anomenen Zodíac; i els nostres llatins l’anomenaran, amb nom veritable, el cercle portador de signes: car, girant, porta els dotze signes ardents. Portador de calor és el Cranc, desplegant els seus signes fervents. Sota ell cedeix la torba força del Lleó, lluent, a qui segueix la Verge, lluint amb cos roent, després les Pinces llançades amb clara llum; i la segueix la gran força de l’Escorpí, lluent. Aleshores el Sagitari té l’arc doblegat a la mà dreta. Després d’ell el Capricorn s’apressa a avançar amb el seu rostre. Després el humit Aquari llueix per a l’òrbita en el seu lloc. Tot seguit els escatosos Peixos juguen, recargolant-se; llur company és l’Àries, lliscant amb obscura llum, i el Brau, amb el genoll doblegat i el cos llançat al davant, i els Bessons, llançant clar foc amb llurs llums. Aquests els fa girar el Sol, recorrent-los amb llum eterna, complint els temps anuals en el seu curs giratori. Tant de l’òrbita com és empès, complet, sota les terres, altre tant d’aquell resta obert amunt per als mortals. Sis signes cedeixen sempre, lliscant cada nit, i altres tants signes brillants torna a veure el cel. Aquesta extensió, travessant-la, la nit la compleix amb cegues ombres, la qual, deixada sobre les terres a la caiguda de la nit, és sostinguda pel cercle portador de signes i per l’ordre dels signes.

Els orts i les postes dels signes (Ortus et obitus). Però si desitges conèixer els segurs cursos del Sol, observaràs els orts dels signes en el temps nocturn; car el Tità sempre arrossega amunt un signe en alçar-se. Però si una alta muntanya, posant-se davant dels signes, els amaga, o els núvols amb cega calitja prenen la llum, aleshores, prenent tu mateix els segurs senyals de la cobertura del cel, podràs conèixer tots els orts i les postes. Quins s’alcen alhora, ho veuràs; quins al mateix temps es precipiten a la posta en el temps nocturn, ho sabràs. Car tan bon punt el Cranc s’ha alçat tot sencer en la llum de dalt, tot seguit cedeix la Corona, lliscant avall; i visita els indrets inferiors, fins a la cua del Peix. La Corona, guarnida d’estrelles, en reté la meitat ja amunt, i de l’altra part és rebutjada: la qual tanmateix segueix el Peix, no del tot arrossegat vers les ombres, sinó que, cobert pel seu cos de dalt, cedeix: i el Serpentari amaga, des dels genolls fins a les espatlles, la gran corba Serp, des del seu fort coll. Ara, certament, el Guardià de l’Óssa no és tallat en part igual: car més curt es veu de la clara part del cel; més ampli, empès avall, posseeix les ombres inferiors. Quatre signes sol arrossegar amb si, en pondre’s, del cercle portador de signes; després cedeix més tard, quan s’ha saciat en la llum de dalt, lliscant amb cos clar després de la mitjanit. Aquests signes obscurs els amaga la terra, en girar. Però de l’altra part, amb clares llums, erra Orió, brillant per les espatlles i l’ample pit, i retenint a la dreta l’Espasa, no mancada de llum. Però quan la força del Lleó s’ha obert des de les terres, tot allò que el Cranc dugué en el seu esplèndid ort cedeix obscurit; alhora la gran força de l’Àguila és foragitada, i l’Agenollat, asseient-se amb el cos doblegat, ja gairebé foragitat de la llum de dalt, cedeix: però deixa el genoll esquerre, i la lluent planta, en l’alt. Aleshores, per contra, s’alça el clar cap de l’Hidra, i la Llebre, i Procíon, que ardent es porta davant del Ca; després es veuen les primeres petjades del Ca. Foragitant del cel no pocs signes, de sobte s’alça resplendint amb il·lustre llum la Verge. Cedeix clara la Lira Cil·lènia, s’enfonsa sota l’ona el Dofí, alhora és coberta la Fletxa, foragitada, i l’Ocell retrocedeix fins a la punta de la cua i les primeres plomes, i el gran Riu llisca avall igualment. Aquí el Cavall s’esvaeix des del cap i el llarg coll. Més lluny s’alça ara la Serp amb clar cos; i l’Hidra llueix per als mortals fins a la Copa. Aleshores el Ca mostra ara els seus peus posteriors, i després ell mateix arrossega la popa amb clara llum. Segueix l’Argo, lliscant per les llums del cel; aquesta mostra el seu pal mitjà amb el tronc radiat; i ja ara la Verge ha avançat amb tot el cos. Però quan les Pinces avancen amb obscur cos, s’alça alhora el Boier amb ampla llum, en el cos oposat del qual és fixat Arctur; i ara llisca tota l’Argo amunt, brillant, i l’Hidra, perquè és retinguda àmpliament dispersa pel cel, encara no es desplega del tot; car l’ombra cobreix la seva cua. Però el Serpentari resplendeix de nou amb llum renovada. Ara alça el genoll dret, i la cama ornada de llum, aquell que manca de nom vulgarment conegut, l’Agenollat, que sempre toca els confins de la Lira Arcàdica; a qui ben sovint hem vist apagat i sorgit en una sola nit, de manera que, en travessar, ha doblat la seva petita òrbita. Aquest alça el genoll i la cama amunt amb les Pinces: però ell mateix és retingut de cap per avall en l’obscura nit, mentre l’Escorpí i el Sagitari visiten les llums del cel. Car amb si l’Escorpí desplegarà la seva meitat; però l’Arc, en alçar-se, intentarà enlairar-se sencer al cel. Aquest, enlairat amb tres signes, llueix amb tot el cos: però la Corona s’alça de la seva part mitjana, i la cua del Centaure resplendeix amb el seu esclat més extrem. Aquí el Cavall ja s’amaga tot sencer en les cegues ombres, prop del qual vola l’Ocell, brillant amb roent ploma. Es pon el clar cap d’Andròmeda, i el ferotge Monstre marí llisca avall, cercant funest els seus horribles àpats. Davant d’aquest, Cefeu no cessa d’estendre les palmes: ella s’enfonsa i s’amaga, blava, fins a l’espina dorsal. Però Cefeu reclina el cap i les espatlles i les palmes. Però quan la vehement força de l’Escorpí s’ha alçat, àmpliament estesa i volant, ella llisca avall cap a les terres; i Orió, colpit de por, s’amaga amb ella. Amb el teu permís, Verge, sigui’m lícit explicar la causa d’aquesta por: vine a mi, t’ho prego, aplacada, Diana. Aquesta és la faula dels homes, aquest rumor erra per les terres; que en altre temps Orió, es diu, posà la mà violenta sobre Diana, errant, fora de seny, pels alts turons, els quals reté Quios, fixa en el corrent egeu, Quios, a qui la verda vinya vesteix els braços amb son mantell. Aquell, enfollit, amb el cor demencial, matava les feres, desitjant ornar els lluents àpats d’Enopió. Però de sobte l’illa, colpida pels peus de Diana, s’esberlà, i, arrencant les roques disperses, les sacsejà, i il·luminà amb llum les cegues fondalades: d’on, amb cos immens, sorgí davant d’ell l’Escorpí hostil, portant al davant la seva fiblada planyívola. Aquest colpí amb vigorós cop el qui delerós caçava, clavant el verí mortífer en les venes a través de les ferides: aquell, morint, cobrí la terra amb el seu feixuc cos. Per això, quan l’Escorpí s’enlaira amb les seves grans llums, Orió, fugint, confia el seu cos a les terres. Aleshores, en veritat, fuig Andròmeda, i el Monstre marí de Neptú s’amaga del tot; cedeix Cefeu, girat en el cos, tocant amb el mig del cos les terres més extremes. Aquest pot enfonsar el cap i les parts de dalt; l’ombra inferior no vestirà mai els seus lloms: car les Óssen, recorrent amb llur llum, retenen les seves cames. Llisca també ella alhora, plorosa cercant la seva filla, Cassiepea; i no és portada amb gràcia, foragitada del cel, sinó que, tocant primer amb el cap girat les terres, després amb les espatlles, capgirat el seient, és portada. Aquest càstig li imposen les benignes Nereides, amb les quals, segons diuen, gosà rivalitzar en bellesa. Aquesta es pon inclinada: però l’altra part de la Corona ja s’ha alçat, i ara tota l’Hidra es desplega amb la cua. Però el Centaure arrenca el cap, i tot ell mateix, de les obscures tenebres, deixant les petites petjades de les seves potes davanteres cobertes: tan bon punt desplega les seves llums, ell mateix reté la fera amb la mà dreta. Però les altres parts esperen l’ort del gran Arc. Després llisca el Serpentari amb el cap i les mans: alhora la Serp mostra ja el cap, i la llum suprema del seu cos doblegat. Aquí s’alça aquell Agenollat, girat en el cos, recorrent el ventre, les cames, les espatlles, i alhora el pit, i llançant els seus raigs amb la dreta en joiosa llum. Aleshores, quan el Sagitari ha començat a visitar les llums de dalt, emergeix el cap de l’Agenollat, i alhora s’alça la clara Lira, i Cefeu es presenta en el cos. Aquell ardent Ca cedeix amb tot el cos. S’amaga Orió, i es pon també la Llebre amagada en l’ombra; les llums inferiors de l’Auriga cauen en llur caiguda. Després el Capricorn, en pondre’s, foragita des de l’alt cim l’Auriga, i la Cabra que s’apropa, alhora els petits Cabridets, i foragita la gran Nau d’antic nom. És aclaparat Procíon. Emergeixen amb alat lliscar de les terres les aus volàtils. Sorgeix la clara Fletxa. Deixant la cama i el peu dret, es pon Perseu vers els indrets inferiors; després, cedint, és deixada des de la popa l’Argo. Però després que l’Aquari ha visitat l’òrbita de dalt, i s’alça el santíssim seient de l’Altar austral; i el Cavall s’enlaira alt amb l’espatlla i les potes davanteres. La nit no pot enfosquir la cua oposada del Centaure, que fa rodolar avall cap a les parts inferiors, ni el seu cap, i les amples espatlles, i el gran pit; i de l’Hidra, la part que és més propera al coll, en retira l’espiral, i amaga la seva boca roenta. Però les altres parts romanen llargament amb radiant llum, i no cedeixen abans de les de dalt, amb la mig-fera, en llurs rostres, fins que s’alcen els Peixos amb el cos doblat. S’alça també el Peix veí del Capricorn des del mar, esperant en l’altra part l’ort del signe imminent: així les espatlles d’Andròmeda, i les seves cèlebres cames amb les palmes cansades, s’alcen en el temps doblat dels signes. Quan primer els Peixos surten de les planes ones, et serà donat de veure les parts dretes d’Andròmeda. Però l’Àries, deixant els indrets inferiors, mostra les esquerres a les terres. Sota aquell temps gairebé veuràs l’Altar que guarda els confins occidentals del mar, i Perseu fins a les espatlles en la part oriental. És dubtós si l’Àries, vacil·lant, arrossega amunt el pit de Perseu, o el Brau: amb el Brau alhora recorre l’èter. Però no pensaria que aquestes cessin, en alçar-se el Brau: car prop d’elles brillen les estrelles de l’Auriga, a qui tanmateix el Brau no porta del tot a les clares aures de la llum, sinó que es completa entre els Bessons mateixos, tanmateix els dos Cabridets, i la Cabra amb la planta esquerra, s’alcen amb el Bou: aleshores el Monstre marí aixeca la seva immensa esquena, i la seva esplendent cua en la volta del cel. Es pon també el Boier mateix, ja en la seva primera part: quatre signes a penes l’amaguen en l’ample mar, i, ferm en l’esquerra de l’Óssa que es pon, es regira amunt. Ambdós peus, fins al doble genoll del Serpentari, cedint al cel, i lliscats sota les immenses ones, en alçar-se altre lloc, podran mostrar els Bessons. Ara el Monstre marí no sembla veí a cap costat, però tanmateix aviat de veure, quan ja les primeres files del Riu vindran al mig, a ésser distingides pels mariners en el profund, els qui, esperant, esperen el gran signe Orió: és a saber, perquè el camí de la nau, i la mesura de la nit, s’obrin, tals signes com els déus n’han donat molts a la raça humana.

Prognòstics (els senyals del temps). 1. El guardià del ramat de raça caprina, des del vast abisme. (Priscià, 6) 2. Preses les naus, cercar les flotants peces de popa. (Priscià, 7) 3. Aquell que ni la tempesta destruirà, ni la llarga vellesa dissoldrà, apagant les esplèndides insígnies del cel. (Priscià, 10) 4. Com quan la lluna, passant, tapa l’òrbita d’Hiperió, s’apaguen els raigs, coberts de cega calitja. (Priscià, 10) 5. Però també la Menjadora, que llueix amb tènue llum. (Priscià, 16) 6. I a més anuncia sovint els vents que vindran, el mar inflat, quan de sobte i profundament s’infla, i les roques canes de la sal, escumant amb líquid niveu, rivalitzen a tornar a Neptú llurs veus tristes; o quan un dens xiulet, sorgit de l’alt cim d’una muntanya, s’acreix més, sovint pel rebot de les roques. Igualment la fotja grisa, fugint de l’abisme del pont, anuncia cridant que s’apropen horribles tempestes, vessant no moderats cants de la seva gorja tremolosa. (Ciceró, Sobre l’endevinació, I, 8) 7. També vosaltres veieu els signes, criatures de l’aigua dolça, quan amb cridòria us disposeu a vessar veus buides, i amb so absurd commoveu les fonts i els estanys. Sovint també canta una cançó tristíssima des del pit i amb veus matinals insisteix el petit ocell, amb veus insisteix, i llança de la boca laments assidus, quan primer l’Aurora retorna les fredes rosades. I de vegades la fosca cornella, corrent per les ribes, ha enfonsat el cap i ha rebut l’ona al coll. (Ciceró, Sobre l’endevinació, I, 8, 9) 8. I els bous de peus tous, esguardant les llums del cel, han aspirat de l’aire amb les fosses nasals el suc humífer. (Ciceró, Sobre l’endevinació, I, 9) 9. Ara, certament, el llentiscle, sempre verd i sempre carregat, que sol créixer amb triple fruit, vessant tres vegades els fruits, mostra els tres temps de llaurar. (Ciceró, Sobre l’endevinació, I, 9)